DE PRÀCTIQUES A L'ESCOLA

Ha estat tanta la passió i la vocació per fer de mestra que no puc recordar l’instant en que vaig desitjar de fer-ho com a professió.

Un dels jocs recurrents d’infantesa era asseure les nines en els sillonets de vímet, tots ben col·locats en filera, davant la pissarra que havia fet el pare, i d’aquesta manera alliçonar-les amb les lletres, els nombres i alguns esquemes imaginaris.

Més tard, a l’escola, era el comodí de les mestres dels “caganers” i si alguna havia de sortir de l’aula demanava a la meva mestra que em deixés anar a substituir-la i fes cantar alguna cançó coneguda als infants o els distragués amb algun joc mentre tornava amb rapidesa.

A mi m’agradava de fer-ho i per aquest motiu quan vaig haver de plantejar-me fer algun treball per col·laborar a l’economia familiar, mentre estudiava, els cangurs i les classes particulars van ser l’opció escollida; a més de participacions esporàdiques en algunes escoles com a persona de reforç per a les sortides.

En iniciar els meus estudis a l’Escola Universitària del Professorat, esperava amb impaciència el curs on hi havia els mesos de pràctiques (fa més de trenta anys l’organització era força diferent) i quan vaig arribar en aquella petita escola de poble l’entusiasme em sobreposava al pànic inicial.

Era una escola rural amb dues aules, cadascuna per a dos cicles junts i, clar, amb infants de diverses edats.

Jo havia de formar-me a la classe dels més petits (educació infantil i cicle inicial) on sempre hi havia feina; ja que els nivells eren molt i molt diferents.

La mestra que hi vaig trobar, em va acollir amb sensibilitat, sabent de les meves mancances per la inexperiència i, alhora, va saber contagiar-me la seva rigorosa professionalitat.

Cada dia em deixava un petit grup per tutoritzar. Cinc minuts abans d’obrir les portes, ella s’asseia amb mi i els dedicava a anticipar-me els continguts, les activitats de les quals m’ensenyava les estratègies i els recursos per treballar.

En acabar la jornada sempre hi havia un temps per comentar el dia i oferir reflexions de les quals aprendre.

Aquestes petites estones de dedicació em van mostrar una de les moltes maneres de fer de mestres i vaig creure trobar algunes de les estratègies claus per a la meva professió:  dedicació, planificació, reflexió i recerca de recursos.

Quan amb els anys jo vaig passar a ser la mestra de pràctiques, el model que jo havia tingut em va ser molt útil i vaig intentar que els/les estudiants que arribaven a l’aula es sentissin còmodes, s’impliquessin i actuessin com a mestres, reflexionessin sobre la seva tasca i, al final,  s’enduguessin la bossa molt plena d’experiències.

Per aquest motiu, els/les implicava en totes les tasques d’ensenyament-aprenentatge i de gestió; ja que, les pràctiques en centres escolars han de complementar els aspectes de la teoria que s’han assolit en els centres universitaris i han d’acompanyar l’adquisició de les competències que permetin desenvolupar, en finalitzar els estudis, l’acció tutorial.

L’observació és una de les formes que tenen per aprendre les dinàmiques escolars però us asseguro que les grans descobertes es realitzen a partir de la interrelació amb els infants i mestres.

Moltes gràcies a l’Adrià, estudiant d’Educació Infantil, per cedir-me la fotografia.

Fer de mestres implica tenir iniciativa, saber actuar en les situacions quotidianes que ens sorprenen dia a dia, potenciar els aspectes educatius i de valors.

Fa uns anys, es detecta amb més freqüència en cada curs que passa, que l’entusiasme inicial de les joves generacions es va esvaint poc a poc i la implicació en les activitats de l’escola minva.

Vull imaginar que les poc esperançadores circumstàncies que envolten el món escolar fan que no vegin un futur clar i la desesperança provoca la seva actitud.

Joves estudiants, us animo a no defallir, a gaudir del meravellós projecte d'educar els infants en cadascuna de les escoles on esteu de pràctiques implicant-vos en les activitats del dia a dia i a sentir intensament l'emoció de fer de mestres.