Dedicat a les joves generacions de mestres que arriben amb força i "malgrat la boira" segueixen caminant vers el meravellós projecte d'educar.

dissabte, 26 d’abril de 2014

BESSONS, JUNTS O SEPARATS?

La vida sovint ens planteja reptes que ens obliguen a posicionar-nos, a prendre decisions que ens poden crear incertesa i haver de  reconèixer que aquestes, en algunes ocasions, no van ser encertades. 
Un d’aquests desafiaments va arribar quan, en fer de Cap d’Estudis, em vaig trobar ocupant les responsabilitats de la Direcció per la sobtada malaltia del company que exercia el càrrec.
Era l’època de matriculació dels infants, d’entrevistes amb els pares i mares; a més de llargues reunions de gestió.
Un matí vaig rebre al despatx a una mare de bessones idèntiques, impacient de saber si les seves filles estarien juntes o separades a l’aula.
Des del protocol que es seguia en el centre i amb la informació rebuda en la formació acadèmica, sense conèixer les nenes, li vaig comunicar que per promoure el seu desenvolupament individual i per afavorir la independència personal estarien en grups separats.


Recordo la mirada trista d’aquella jove i el silenci obligat per la submissió al poder del saber dels especialistes.
Segurament, li hagués agradat defensar que a les seves bessones no calia separar-les, que havien anat a la llar d’infants juntes, que mai havien presentat una dependència excessiva, que es donaven suport en alguns moments importants per a elles i que no calia afegir cap altra ansietat a la de l’adaptació a P3.
Aleshores, fa vint anys, la separació en grups diferents era habitual quan els infants bessons s’incorporaven a una escola de dues o més línies i jo no em vaig plantejar cap altra alternativa per  aquelles nenes.
Passat els anys, vaig treballar en escoles d’una sola línia on els infants bessons irremeiablement anaven al mateix grup i vaig comprovar que això, no sempre era un inconvenient. 
Tenir en una classe infants bessons no idèntics, facilitava al grup la identificació física. La socialització es presentava com la d’una relació pròpia de germans; moments de gelosia,  d’estimació, de cooperació... i  es mostraven amb les seves característiques personals, igual que la resta dels infants.
Si eren bessons de diferent gènere, la seva relació fraternal els unia però, com que acostumaven a tenir amistats diferents a l’escola, també vivien experiències diverses que potenciaven hàbits i actituds d’autonomia personal.
Els infants bessons idèntics, a més d’haver de viure la situació de compartir aula essent germans, es trobaven amb la dificultat d’haver de ser identificats pels companys, que no sempre els distingien. Aquest fet però, es resolia en portar tothom el nom a la bata i no sempre es mostraven dependents entre ells.
Per altra banda, la meva experiència, amb infants bessons que han estat assignats a grups diferents, m’ha demostrat que l’adaptació és diversa. Alguns infants es mostraren feliços de viure l’experiència i s’adaptaven al grup amb facilitat.
També, va haver-hi els qui la tristesa de la separació els va produir actituds d’angoixa a l’aula i a casa. Aquestes mostres van anar desapareixent amb els dies, les setmanes o els mesos.
En aquestes reflexions no vull oblidar un dels més difícils entrellats, quan a l’escola arriben trigèmins, a qui es separa si únicament l’escola disposa de dues línies?

Aquests últims anys, la certesa sobre la decisió de la separació física dels infants bessons s’està esvaint per les conclusions dels diversos estudis sobre el tema. 
La Doctora Nancy L. Segal, de la Universitat de Fullerton (Los Àngeles) estudiosa de la psicologia dels bessons, confirma que la separació no sempre és el més adequat . Pot estar justificada en l’inici escolar, únicament, en casos concrets, com diferències neuromaduratives significatives, dependències excessives o alteracions en el comportament.Clica aquí si vols llegir l’entrevista!
També podeu veure les reflexions sobre les diverses experiències viscudes.


Aleshores, si l’administració delega la decisió al centre escolar, no seria millor, en cada cas, prendre la decisió després de valorar els informes de la llar d'infants i d'escoltar els pares i les mares que tenen un coneixement profund dels infants i la seva relació? 

Tu què en penses?

23 comentaris:

  1. Hola!
    Jo sóc bessona, tinc 32 anys i mai em van separar de la meva germana. Fins i tot a l'institut que hi havia uns quants parells de bessons no en van separar mai cap, tots anàvem de dos en dos!!!
    Crec que va ser tot un encert dels nostres educadors!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que vosaltres ho vau viure amb tranquil·litat i és el que cal buscar per a tothom!
      Petonets a parells
      Carme

      Elimina
  2. Hola Carme,
    quin tema tan interessant ;)
    Jo també sóc bessona i a primària no ens van separar ja que l'escola era d'una línia. Però, a l'institut sí que ho van fer.

    Aquest any a l'aula tinc "doble bessonada": dues nenes idèntiques i dos bivitel·lins (mellizos) i, a més a més, són cosins que es porten 15 dies. Per una part, els germans s'ajuden i si algun dels dos té un moment de "rebequeria" total, l'altre ens pot ajudar a calmar-lo. Per altra banda, els cosins es poden posar d'acord i et poden desmuntar la classe en un tres i no res.
    Hi ha coses positives i negatives... En aquest cas com que l'escola és d'una línia no es poden separar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Txell,
      les relacions entre persones són prou complicades, oi?
      Algunes vegades, els infants creen lligams per afinitats i no cal ser cosins per desmuntar una classe en un tres i no res.
      És cert, la vida és ying-yang :)
      Muac's
      Carme

      Elimina
  3. Hola: en mi cole se toma la decisión después de escuchar a los padres y normalmente se respeta su petición, siempre que se pueda claro. La verdad es q como madre no me gustaría que tomaran esa decisión sin escucharme. Un saludo y genial entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miren,
      una decisión muy acertada ¡el diálogo es imprescindible!
      Besitos
      Carme

      Elimina
  4. Hola, lo cierto es que en las escuelas infantiles por las que anduve los gemelos siempre estaban juntos. Pero sin ningún tipo de duda creo que es algo que se debe de hablar con las familias y valorar cada caso. :) Una entrada genial. Un abrazo grande.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchas gracias, Isabel!
      Aquí también en las escuelas infantiles, normalmente, están juntos. El dilema aparece al llegar a P3. Por suerte, cada vez está más extendido no tener una postura única.
      Biquiños
      Carme

      Elimina
  5. Opino igual que tú que antes de decidir si separarlos o no se debe consultar a la familia y a la guardería en el caso que hubiesen ido. Yo también conozco algunos casos donde les ha ido mejor de una forma que de otra. Un beso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana,
      está claro que todos "somos iguales y todos somos diferentes" por lo que cada persona vive las experiencias desde su prisma y en las escuelas hay que ser flexibles y tolerantes.
      Unha aperta
      Carme

      Elimina
  6. Hola! Soy pedagoga y madre de mellizos. Mi experiencia en ambos casos es positiva cuando estan separados. Generalmente siempre hay uno que depende más del otro o que se preocupa más por el otro... Si estan separados creo que fortalece al más débil y ayuda a crear la personalidad de cada uno. Ellos tienen mucho tiempo para estar juntos, hacen muchas actividades juntos asi que el estar separados en clase creo que beneficia más que perjudica. Evidentemente siempre puede haber algún caso especial pero generalmente lo pasan peor los padres que ellos que se acostumbran más rápidamente a las nuevas situaciones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te agradezco que compartas tu experiencia y expongas tu criterio sobre este tema.
      Como madre, comparto que en algunas situaciones lo pasamos peor que ell@s y como maestra, he de decirte que con los años cada vez estoy menos segura de lo que es mejor. :D
      Un abrazo
      Carme

      Elimina
  7. Pues yo he visto las dos cosas, y según el caso... Gracias por tocar el tema. Kisses from London

    ResponElimina
  8. Sóc educadora i mare de bessons, i sóc partidària de parlar amb la família. Ningú millor que ells poden saber quina relació hi ha entre els nens i com els pot afectar anar separats. Els meus fills han anat junts tota l'etapa d'infantil. A l'Escola bressol va ser una decisió conjunta, presa amb l'escola. El segon cicle d'infantil l'escola va respectar la nostra decisió de que anéssin junts, en contra de les seves recomanacions, vam debatre i argumentar (les dues parts) i es va respectar la nostra decisió. Per a nosaltres era molt important que tota la primera infància anéssin junts. Després, al juny vam parlar amb ells i els vam dir que havien de canviar de classe i volíem saber la seva opinió, si voldrien anar junts o separats. Sorprenentment, van dir que volien provar d'anar separats, sempre i quan poguéssin canviar més endavant si ho desitjaven. Ara van separats, però és una decisió presa de manera conjunta per ells i respectada per nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngela,
      quan estava escrivint aquest text pensava en vosaltres i com m'agradaria saber la teva opinió. Què bé poder-la llegir!
      Com he comentat abans, el diàleg és molt important!
      Bessonada de besets
      Carme

      Elimina
    2. ^ ^ ets un amor! La veritat és que va ser un condicionant a l'hora d'escollir escola. No hauríem acceptat una escola que ens imposés de manera unilateral un criteri, més encara, sense conèixer els nens. Potser perquè per deformació crec que els principals educadors d'un infant són la seva família, crec que no es pot imposar. I totes hem passat per moments de més "rigidesa", però per sort, els llapis ténen goma i les persones aprenem i creixem. Estic cansada d'escoles "alliçonadores" de nens i de famílies. Crec que la vertadera revolució educativa esdevindrà quan s'inclogui realment a les famílies i se les consideri de debò dins la comunitat educativa.

      Elimina
  9. M'encanta aquest blog i els debats que es llancen. Crec que sempre que comente dic el mateix, però és que és cert!
    Com que treballe a centre d'educació especial, aquest debat no sol sorgir; no obstant, fa uns anys vaig tindre a l'aula dos bessons amb autisme, 3 anys. No hi havia altra aula d'infantil, i van anar junts. En certa manera, va ser positiu perquè va permetre treballar una relació (que encara no estava totalment construïda) amb una persona significativa: el germà.
    Gràcies pel blog!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Laura i Ester,
      us agraeixo molt els elogis a Fer de Mestres, quan defalleixo m'animen a seguir escrivint.
      Quina experiència mes interessant que ens expliques!
      Besets
      Carme

      Elimina
  10. Moltes gràcies per fer-me pensar.
    Les teves entrades al blog moltes vegades em porten records compartits i els temes que tries em fan reflexionar. T'he de dir que generalment estic d'acord amb tu.
    Vaig fer tota la Primària amb dos bessons. Jo crec que els va anar bé. En tot cas, nosaltres no teníem cap dificultat per distingir-los. Alguns mestres, sí al començament..

    A les escoles on he estat sempre han tingut el criteri de separar els bessons. Però ara sóc a una escola d'una línia i una família va insistir en portar-hi els seus fills bessons: un nen i una nena. Ens van explicar que no eren dependents un de l'altre i que volien aquesta escola perquè anessin junts. Van començar P-3 i ara estan a P-4 i estic totalment d'acord amb els seus pares.
    Normalment estan cadascun al seu rollo, però si a algú d'ells els passa alguna cosa, es fan costat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu per dedicar una estona del teu temps a llegir Fer de Mestres!
      M'ha agradat que compartissis la teva experiència, està clar que la nostra professió implica reflexió i una actitud oberta vers els canvis.
      Besets
      Carme

      Elimina
  11. Hola Carme!!
    Fa temps que no publiques i encara que no deixi gaires comentaris sempre llegueixo amb molt interès les teves reflexions. Espero que tot vagi bé i no sigui res greu aquesta interrupció.
    Molts petons i fins aviat.
    Et trobem a faltar!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espe,
      quin missatge més bonic, moltes gràcies!
      He tingut l'ordinador espatllat molts de dies i he aprofitat a descansar una mica de la xarxa.
      Petonets agraïts
      Carme

      Elimina