INFANTS AMB ALTES CAPACITATS

Fa dies que rodava per l’ordinador aquest fitxer titulat Infants amb altes capacitats. Ha estat la Mireia del blog Món infantil qui m’ho va recordar en veure la seva entrada sobre la superdotació d’on recullo el vídeo "si se quiere, se puede".

No us parlaré dels infants superdotats, ni dels d’altes capacitats o talentosos,  exposant les diverses teories; si les voleu conèixer podeu trobar documents explicatius a la xarxa, un munt de llibres en les biblioteques i material audiovisual arreu. Us en parlaré des de l’experiència de mestra i de mare.

Una tarda el meu fill, recent iniciada la seva Primària, va sortir de l’escola plorant: m’han castigat i no sé el motiu, va dir.

Mentre somicava em va relatar la situació:

“La “senyu” ens ha demanat com ens podíem ferir o prendre mal. Un company ha dit al caure d’una cadira, una altra companya en tallar-se amb un ganivet i jo he dit amb un miratge.

Aleshores, ella s’ha enfadat amb mi i m’ha dit que sempre estava despistat, que no escoltava i després deia tonteries.

Oi que si vaig pel desert amb la calor del migdia, tinc el miratge d’un oasi i m’hi llanço a beure aigua, em puc fer molt de mal?”

En passar els anys, va ser diagnosticat com a infant superdotat.

Situacions d’incomprensió com aquesta, sovint, les viuen els infants superdotats i les seves famílies al llarg del temps, molt de temps, massa temps.

Aquest fet fa que tinguin la sensació de ser diferents, la qual cosa  augmenta amb la seva hipersensibilitat emocional i l’elevat sentit crític que acostumen a tenir.

La seva visió del món és més profunda que la dels seus iguals, saben explicitar les causes i els efectes de les diverses situacions i estableixen relacions cognitives dels continguts amb facilitat.

El seu pensament creatiu els pot conduir a adquirir aprenentatges en un temps inferior al dels altres infants de la classe,  encara que no sempre és així per manca de motivació davant la monotonia de molts dels continguts escolars i es poden etiquetar, equivocadament, com a alumnes de reforç.

La meva experiència en fer de mestra va ser amb en Carlo, un infant de 3 anys absolutament desorganitzat, desinteressat per passar llista, per fer el temps, per pintar amb ceres; a l’aula sempre estava despistat... alhora tenia una capacitat creativa que conduïa el grup a fer les grans descobertes.

Ell, després de jugar en el temps d’esbarjo amb una pilota molla,  ens va explicar que les línies eren una continuïtat de punts, que l’ombra de l’arbre del pati es movia durant el dia, que s’hi es barrejaven dos colors diferents en sortia un altre de nou, i podria seguir escrivint més anècdotes sobre les descobertes que feia i  que mostren la seva capacitat intel·lectual.

Per raons diverses, en no demanar-li un diagnòstic d'altes capacitats, la seva escolaritat ha estat molt difícil.

Font: Protocol d'identificació de nens amb altes capacitats intel·lectuals

La detecció dels infants superdotats que destaquen en totes les àrees és més fàcil; ja que assoleixen els objectius del nivell amb rapidesa i sense dificultat.

En aquests casos demaneu als professionals (EAP o psicòlegs) que facin les proves diagnòstiques per confirmar-ho i, així, poder prendre decisions en relació a la seva escolaritat; ja que algunes vegades és millor promocionar-los a cursos superiors.

Alguns d’ells, pocs, no es diagnosticaran com a infants amb altes capacitats sinó amb precocitat intel·lectual durant les etapes d’Educació Infantil que després, amb el temps, equiparan els aprenentatges a la resta de nens i nenes.

Passen més desapercebuts els infants talentosos els quals mostren, únicament, un rendiment elevat en una àrea determinada però amb ells també cal gestionar una actuació diferenciada amb tasques d’ampliació per evitar l’avorriment a l’aula.

Com a mestres no només hem d’estar pendents de les seves capacitats intel·lectuals, també cal saber sobre el seu vessant emocional i de relació; ja que no els és fàcil trobar amics i amigues que comparteixin els seus interessos i acostumen a estar molt sols.

Igualment, és molt important acompanyar-los en aquests moments de solitud; ajudant-los a acceptar la diferència i mostrant-los que no sempre serà un camí difícil; ja que, en algun moment podran trobar amb qui comunicar-se d’igual a igual. El mateix procés hauran de realitzar els pares i mares; perquè no els serà fàcil viure la diferència i acceptar el llarg camí d'incomprensió.

Us deixo un vídeo perquè escolteu les seves veus i reflexioneu sobre com fer de mestres amb aquests infants.

Com a mestra us demano implicació  i com a mare,  comprensió per als infants.