Treballar els límits és un dels reptes que
ens trobem a l’escola i que cal no eludir, doncs donen seguretat,
mostren què es pot fer i què no, ajudant a relacionar-se amb respecte per a poder viure en comunitat.
Quan jo era petita, ja fa anys, a l’escola
si gosava aixecar la veu, fer soroll o moure’m de la cadira sabia que la
conseqüència seria un sever càstig.
Per sort el càstig, com a mesura educativa basada en la por, ha desaparegut de les nostres escoles i ara cal cercar estratègies per posar límits a les conductes que s’han de reconduir (mossegar, pegar, cridar...) doncs aquestes comporten la desestructuració emocional del propi infant, són molestes pel grup i no permeten seguir realitzant les activitats programades.
Pensant en poder atendre aquests infants i
al grup, a moltes aules es pot trobar el RACÓ
DE PENSAR que ens ajuda a potenciar les següents capacitats:
Aprendre a ser i actuar de forma cada vegada més
autònoma
· Assolir progressivament seguretat afectiva i emocional i anar-se formant
una imatge positiva d'ell mateix i dels altres.
Aprendre a pensar i a comunicar
· Pensar, crear, elaborar explicacions.
Aprendre a conviure i habitar el món
· Conviure en la diversitat, avançant en la relació amb els altres i en la resolució
pacífica de conflictes.
· Comportar-se d'acord amb unes pautes de convivència que el portin cap a una
autonomia personal, cap a la col∙laboració amb el grup i cap a la integració
social.
L’objectiu és donar:
· A l’infant, un espai i un temps, aïllat del grup, per reflexionar sobre les
conductes inadequades a l’aula, reconèixer els límits establerts i contenir les pròpies emocions.
· Al grup i a la mestra, la possibilitat de seguir l’activitat amb un ambient
de calma.
En un racó de la classe hi posarem per seure un tamboret que es retirarà si l’actitud de l'nfant és poc continguda (rebequeria), podria fer-se mal, substituint-la per un coixí.
Es
poden posar imatges per tal de tenir un referent visual que ajudi als nens i
nenes a autoregular-se.
Quan s’inicia el curs i es fa la
descoberta de l’aula cal fer la presentació del “racó de pensar”. Explicarem el
seu funcionament pactant amb els nens i nenes quines conductes seran les que
conduiran a “pensar”. Cal exposar al grup que aquesta activitat no és un càstig
sinó una possibilitat per reflexionar que permetrà a l’alumne interioritzar els límits per, mica en mica, aprendre a gestionar les seves
emocions de forma adequada.
Per no perdre l’efectivitat de l’activitat
de pensar, aquest racó no ha de servir per “aparcar” l’infant, pel que la
durada serà aproximadament un minut per any d’edat. Si l’infant marxa del racó,
crida, “no pensa”,... es torna a començar a comptar el temps.
Si un nen o nena mostra una conducta
inadequada per l’activitat que es realitza a l’aula, l’adult amb veu
tranquil·la el/la convida a anar al “racó
de pensar”, recordant-li les normes pactades a principi de curs:
·
“Seu a la cadira i pensa en silenci el que estàs fent”.
És important que identifiquin l’emoció que
els/les trasbalsa a partir del diàleg amb l’adult i les estratègies que s’han
treballat en les activitats programades
a educació emocional:
· “Què et passa?, estàs enfadat/da?, et sents trist/a?, per què?”
· Ara pensa-ho i quan puguis estar amb tothom m’avises i en parlem”.
Quan ha passat el temps se li demana la
reflexió que
ha fet i se’l convida a explicar-ho al grup per, finalment, tornar a l’activitat reforçant la decisió des de l’afectivitat.
ha fet i se’l convida a explicar-ho al grup per, finalment, tornar a l’activitat reforçant la decisió des de l’afectivitat.
· “Estem contents que vulguis tornar amb nosaltres”
 |
| Dibuix fet a P3: Estic enfadat! |
És
important implicar a les famílies en l'aplicació de les normes a les reunions
de pares i fer recordatoris durant el curs en circulars i a les entrevistes
individuals.
No és una tasca fàcil i més d’una vegada
ens haurem de plantejar com estem utilitzant aquest recurs i si està sent útil
per a tots els alumnes. Segurament hi haurà alumnes pels que el “racó de
pensar” no serà una estratègia suficient i aleshores caldrà que es consulti amb
altres especialistes del centre (E.E o E.A.P).
De la mateixa manera que facilitem l’espai
per a la reflexió als nostres alumnes, també ens hem de donar a nosaltres
mateixos un espai i un temps per pensar sobre allò que els passa als nens i nenes, sobre les
emocions que ens desperta la interacció amb ells i sobre el que implica “fer de
mestres”.
Per saber-ne més:
AAVV “L’experiència emocional d’ensenyar
i aprendre”. Edicions 62 1996