La vida sovint ens planteja reptes que ens obliguen a posicionar-nos, a prendre decisions que ens poden crear incertesa i haver de reconèixer que aquestes, en algunes ocasions, no van ser encertades.
Un d’aquests desafiaments va arribar
quan, en fer de Cap d’Estudis, em vaig trobar ocupant les responsabilitats de
la Direcció per la sobtada malaltia del company que exercia el càrrec.
Era l’època de matriculació dels
infants, d’entrevistes amb els pares i mares; a més de llargues reunions de
gestió.
Un matí vaig rebre al despatx a una mare de bessones idèntiques, impacient de saber si les seves filles estarien juntes o separades a l’aula.
Des del protocol que es seguia en el centre i amb la informació rebuda en la formació acadèmica, sense conèixer les nenes, li vaig comunicar que per promoure el seu desenvolupament individual i per afavorir la independència personal estarien en grups separats.
Recordo la mirada trista d’aquella jove i el silenci obligat per la submissió al poder del saber dels especialistes.
Segurament, li hagués agradat defensar que a les seves bessones no calia separar-les, que havien anat a la llar d’infants juntes, que mai havien presentat una dependència excessiva, que es donaven suport en alguns moments importants per a elles i que no calia afegir cap altra ansietat a la de l’adaptació a P3.
Aleshores, fa vint anys, la separació en grups diferents era habitual quan els infants bessons s’incorporaven a una escola de dues o més línies i jo no em vaig plantejar cap altra alternativa per aquelles nenes.
Passat els anys, vaig treballar en escoles d’una sola línia on els infants bessons irremeiablement anaven al mateix grup i vaig comprovar que això, no sempre era un inconvenient.
Tenir en una classe infants bessons no idèntics, facilitava al grup la identificació física. La socialització es presentava com la d’una relació pròpia de germans; moments de gelosia, d’estimació, de cooperació... i es mostraven amb les seves característiques personals, igual que la resta dels infants.
Si eren bessons de diferent gènere, la seva relació fraternal els unia però, com que acostumaven a tenir amistats diferents a l’escola, també vivien experiències diverses que potenciaven hàbits i actituds d’autonomia personal.
Els infants bessons idèntics, a més d’haver de viure la situació de compartir aula essent germans, es trobaven amb la dificultat d’haver de ser identificats pels companys, que no sempre els distingien. Aquest fet però, es resolia en portar tothom el nom a la bata i no sempre es mostraven dependents entre ells.
Per altra banda, la meva experiència, amb infants bessons que han estat assignats a grups diferents, m’ha demostrat que l’adaptació és diversa. Alguns infants es mostraren feliços de viure l’experiència i s’adaptaven al grup amb facilitat.
També, va haver-hi els qui la tristesa de la separació els va produir actituds d’angoixa a l’aula i a casa. Aquestes mostres van anar desapareixent amb els dies, les setmanes o els mesos.
En aquestes reflexions no vull oblidar un dels més difícils entrellats, quan a l’escola arriben trigèmins, a qui es separa si únicament l’escola disposa de dues línies?
Aquests últims anys, la certesa sobre la decisió de la separació física dels infants bessons s’està esvaint per les conclusions dels diversos estudis sobre el tema.
La Doctora Nancy L. Segal, de la Universitat de Fullerton (Los Àngeles) estudiosa de la psicologia dels bessons, confirma que la separació no sempre és el més adequat . Pot estar justificada en l’inici escolar, únicament, en casos concrets, com diferències neuromaduratives significatives, dependències excessives o alteracions en el comportament.Clica aquí si vols llegir l’entrevista!
També podeu veure les reflexions sobre les diverses experiències viscudes.
Aleshores, si l’administració
delega la decisió al centre escolar, no seria millor, en cada cas, prendre la
decisió després de valorar els informes de la llar d'infants i d'escoltar els pares i les mares que tenen un coneixement profund dels infants
i la seva relació?
Tu què en penses?
